Convivència involuntària

Para los catalano-parlantes, de momento (estoy traduciéndolo)...

-Un altre cas d’una dona sola que es descuida...
El metge remugava entre dents mentre s’afanyava a enllestir la paperassa que tan poca gràcia li feia. Ell era cirurjà , i, per circumstàncies, forense, però no pas secretari, ni administratiu ni buròcrata.
-¿La causa de la mort, doncs? – El noiet que havien enviat de comissaria formulava en pocs segons la pregunta que havia portat escrita a la cara durant tota la tarda. Malgrat els seus vint-i-quatre anys, el jove mosso d’esquadra acabat de llicenciar continuava tenint aquell aire de xicotet imberbe i bellugadís que l’havia convertit en el nano dels encàrrecs ideal.
El metge forense se’l va mirar de fit a fit. La pressa no feia per a ell, i la paciència no feia per al mosso; ambdós els unia ésser les persones equivocades al lloc equivocat.
- Insuficiència renal – digué l’home de la bata esgrogueïda amb aire cansat. –És la conseqüència de no haver-se pres la insulina d’una manera regular.Aquesta dona era diabètica, i segurament, ja portava dies sense anar al metge i sense punxar-se...

Els serveis socials no havien sentit mai a parlar d’ella. Cobrava una minsa pensió de viudetat, malgrat ser encara jove. No tenia fills, no rebia visites, i els veïns només la coneixien de veure-la entrar i sortir per anar a comprar o llençar les escombreries.
Després de tot, vivia en un d’aquells edificis on gairebé tots els llogaters són nous, treballen tot el dia i prou feina tenen a recordar la fesomia dels qui viuen sota el seu propi sostre. La troballa del cos sense vida d’aquella dona anònima havia estat del tot causal: el lampista de l’asseguradora del veí d’abaix havia de revisar una canonada que pasava just pel lavabo d’ella; després de trucar moltes vegades, el veí en qüestió va recordar que portava molt de temps sense veure-la. La van trobar asseguda a tassa del vàter; semblava ben bé que esperés alguna cosa.
El cas no tenia gaire complicació, i se’l podia donar per tancat, però quelcom feia ballar el cap de l’inspector encarregat, que l’impedia d’arxivar-lo malgrat saber que aquella història que no era pas nova, i haver-la vist cada vegada més sovint al llarg dels anys.
La casa era d’una senzillesa espartana, i els objectes personals eren gairebé una raresa. Les parets eren nues, els prestatges dels mobles eren pràcticament buits: en definitiva, no hi havia res en aquell pis que donés el més petit senyal de qui era la persona que hi havia estat visquent durant tots aquells anys. Potser per això la llibreta cridava tant l’atenció. Damunt la tauleta de nit van trobar una petita llibreta farcida d’anotacions de tota mena. A vegades eren llistes de la compra. Altres vegades, semblaven explicar coses de la seva vida, detalls sense importància, seguits de línes de contingut insuls copiades d’algún periòdic. Això fins a arribar a l’última pàgina. L’última pàgina era d’un sentiment extrem: era,plena de garigots i correccions, una carta, una súplica, una letania: “T’estimo, t’estimo, torna’m la vida em vas donar... Però és cert, no tinc dret a retenir-te, no tinc dret a lligar la teva llibertat amb què has omplert de felicitat els meus dies... T’estimo, t’estimo, i això és l’únic que et puc oferir ...”

La Núria Ferrer era la veïna del 5è segona de tota la vida, malgrat que ja no hi hagués ningú que ho pogués confirmar. Vídua gairebé des que en tenia memòria, s’aixecava cada matí a les set en punt, es rentava, es vestia, i tot seguit començava a fregar la casa de dalt a baix. Treia la pols, netejava els vidres i fregava el terra de genolls, amb un respall i un cubell d’aigua amb sabó. S’aturava a menjar, però menjava poc. El televisor portava anys espatllat; era poc més que un altre moble. Si la feina s’acabava abans de l’hora de sopar, desmuntava les prestatgeries i les repassava amb un drap, despenjava les cortines i les rentava, les planxava, les tornava a penjar. I així cada dia. El seu món funcionava per la pura inèrcia d’existir, sense que existir signifiqués res en absolut. Òbviament, la Núria Ferrer no havia viscut pas sempre de la mateixa manera, però, qui havia estat, o fins i tot, qui era, ni ella volia recordar-se’n, ni a ningú no semblava interesar-li, de manera que, poc a poc, va anar oblidant les velles formes, va anar oblidant totes aquelles coses que l’havien feta un ésser humà envoltat d’altres éssers humans, i es rendí a una vida ermitana sense distraccions, sense necessitats a satisfer, sense sentiments d’alegria o de tristesa, sense sentit de la dependència, sense llaços afectius de cap mena, sense felicitat ni consciencia de no tenir-la. De la seva vida anterior només en quedaven dues coses: el costum de punxar-se insulina cada dia, un hàbit que, de no haver estat tan mecànic, rutinari i inherent, potser hauria abandonat sense que la consciència de poder perdre la vida l’hagués amoïnat el més mínim, i el fet d’escriure, sense importar què: llistes, números, fragments de les pàgines grogues o dels diaris que, després, posava a terra tot just en acabar de fregar.
D’aquesta manera, els trenta-vuit anys la van sorprendre arrugada i escanyolida, com si cada any en contés cinc, o encara més, com si hagués nascut vella.

La primera vegada que va sentir aquella veu diàfana estava desmuntant els porticons d’una finestra. Què era allò que entrava com un raig de llum i omplia tots els racons de la casa, no ho sabia pas, però de seguida va entendre que havia d’esbrinar-ho. Deixà el pany de finestra a terra, i recorregué les estances buscant el seu origen. Venia del lavabo, però no pas del seu. La finestra del pati de llums donava a l’escala del costat, i a la mateixa alçada, s’obria la finestra del veí del cinquè de la escala contígua. Aquell pis havia romàs buit durant molt de temps, i l’havia comprat feia poc un cantant d’òpera. Però tot això ella no ho sabia. Va asseure astorada sobre la tassa del vàter, escoltant aquell so vellutat, càlid , profund , gairebé infinit. I així es quedà minuts, potser hores, fins que la veu va cessar i la realitat absoluta que representava va desaparèixer tant sobtadament com havia aparegut. Al dia següent va passar el mateix. I també l’altre. Però alguna cosa havia canviat. Les hores del dia, aquelles mateixes hores que s’havia dedicat a foragitar sense pensar, sense sentir-les arribar ni marxar, sense fer distincions entre les del matí i les de la tarda, li semblaven eternes, inacabables, fins que no arribava l’hora assenyalada, vols les onze del matí. L’ansietat de saber l’estona que faltava cada dia fins el moment solemne, o les hores que havia de comptar fins l’endemà, la va empènyer a buscar un vell rellotge de pulsera que feia anys que no tocava. A casa hi tenia dos rmés, pero cap no funcionava. No li havien fet falta fins llavors: s’aixecava a l’hora per costum. La resta del dia, el temps i les seves angoixes li eren igual. No sentia el pes dels minuts que es perden i s’escapen com no sentia el pes de la vida, ni en la llum, ni en els colors, ni en les flors, ni en les olors de l’aire, perquè la vida que feia no era ni tan sols un sucedani d’aquesta; però ella no ho sospitava.
Un dia, en lloc de la veu melodiosa i abans de l’hora prevista, l’aire es va omplir de sons armònics i desconeguts. Com una torrentera d’aigua, aquelles notes van envaïr el forat del pati i es van desbordar per la finestra mig oberta del lavabo de la Núria. La torrentera es va repetir diverses vegades, sempre a altres hores, sense que la veu melodiosa deixés de sonar, puntual, vols les onze, omplint l’aire, extenent els seus límits com un cel blau d’estiu que esclata sota la llum abrusadora del sol, ara suggerent com una carícia, ara apassionada com l’abraçada dels amants que es retroben.
Però un bon dia, potser al cap d’una semana, potser al cap d’un any, la veu no va sonar. La Núria s’esperà, pacient; parà l’orella amb atenció, com si, en augmentar la intensitat amb què s’esforçava a sentir alguna cosa pogués assolir la força necessària per a atraure l’objecte del seu deler. Tota ella era oïda i només oïda, i per a aquesta fí tancà els ulls i analitzà els sons del seu entorn: la gota que queia, desacompassada i recalcitrant, sobre la uralita dels baixos, una gota d’aigua que feia parar bojos a tots els veïns, però que ella, potser, era la primera vegada que notava; la tromba d’aigua que baixava per la canonada cada cop que algú tirava de la cadena; les converses inconexes dels veïns de dalt, dels de abaix, dels d’una mica més amunt…I així tots els detalls que havien format sempre part d’un món de convivència involuntaria i que fins ara havia passat per alt, sense que el desig de fer-ho jugués mai el més mínim paper. Per primer cop des que vivia a aquella casa, la Núria va prendre consciència del que era viure en comunitat. Però la veu no va aparèixer. La tornà a esperar gairebé amb desesperació al dia següent, però tampoc llavors no va acudir a la seva crida. Potser ho havia de desitjar més. Potser no s’hi escarrassava prou. Fós com fós, el món li va caure a sobre. Va a tornar a les tasques de sempre, però cada dos per tres corria al lavabo amb l’esperança que, potser sense assatjar-la en la seva fervorosa i devota espera, sorgiria espontània i l’arraulia amb el seu encís, consolant-la com una mare que, tot amanyagany la seva criatura que l’ha esperat tota la tarda, aconsegueix de fer-li oblidar els plors, les pors i les angoixes. Llavors va ser quan ,com un substitut mal buscat, com un hoste que no s’espera, es va escol.lar per la seva finestra un estussec sord i desagradable. Al principi va pensar que podia venir de més amunt, però al cap d’una estona no en va tenir cap dubte: venia tot just del costat. Amb una mena de sotrac de sorpresa, va entendre, altre vegada per primer cop, que aquella etèria, hipnòtica i rutilant meravella que li havia estat regalada fins llavors no era un ésser dotat de vida propia, no era un element de la naturalesa que s’expliqués per si sol, ans pertanyia a algú, algú a qui anava intrinsecament lligada, algú que tenia una vida, una feina, uns costums; algú que sentia, que pensava, i que, òbviament, podia posar-se malalt. En contra del que podia haver passat, aquest coneixement no la va decepcionar gens; més aviat al contrari: des d’aquell moment, la preocupació per al propietari de la veu va ser absoluta, prioritaria. Cada dia el sentia llevar-se; probablement l’hauria sentit abans si hagués parat atenció, pero ara n’era conscient, ara el notava, ara participava de cada petit detall de la seva existència contabilitzable en el conjunt de tots aquells sons que es filtraven a través dels fins envans que els servien de parets. Ell, (per què aquella veu només podia ser d’un home) es llevava més tard que ella, vers les vuit i mitja del matí. El sentia dutxar-se, afaitar-se, arreglar-se i marxar. D’haver mirat per la finestra, hauria sabut quin aspecte tenia, però ella preferia esperar-lo com si el fet de no haver-lo vist mai i conèixer-lo a través del sentit que tant l’honorava fós part d’un pacte secret, una petita excentricitat de la que tots dos en fóssin còmplices. Tornava a les deu. No es va preguntar mai on anava; sabia que tornaria, com la dona que sap que, al capdavall de molt voltar, el seu marit tornarà sempre a ella. Després del refredat, ell va a tornar a cantar. I ella va adquirir el costum de parlar-li. Parlava en murmuris gairabé inaudibles, de manera que, inclús si l’home de la veu diàfana hagués parat l’orella amb atenció, no l’hauria pas sentida.
Entretant, la vida de la Núria havia canviat radicalment. Seguia fent les seves feines com abans, però ara una cosa nova havia irromput a la seva inamovible i pètria unidireccionalitat vital, que cremava un dia rere un altre amb terrible indiferència. Després de molt anys, potser més dels que ningú no s’hauria de permetre, es desvivia per algú, patia i s’alegrava per algú; sí, després de molts anys, Núria Ferrer, que havia enterrat els sentimens i gairebé s’enterra a sí mateixa, estimava algú.
Si aquell matí de primavera la Núria hagués tret el cap per la finestra, hagués mirat a través de la cortina, o potser tan sols s’hagués centrat en algún altre soroll que no fós aquells que es produïen allà on vivia la font de la seva efímera i fugissera felicitat, potser s’hauria adonat del soroll del camió de la mudança i l’hauria pogut rel.lacionar amb el dels mobles movent-se amunt i avall, que, aquesta vegada sí, havia percebut des de ben d’hora al pis de costat. La remor va durar gairebé mig dia, i entretant a ell no se’l va sentir ni una sola vegada, però la Núria no es va sorprendre. S’imaginava que havia anat a comprar-se mobles nous i que els estava fent posar a lloc, i va entendre perfectament que el seu amor no tingués temps de dedicar-li el seu recital com cada dia. Però un cop pasada la remor, els sorolls van cessar; i no només els sorolls dels mobles. Havien cessat tots els sorolls. Van pasar hores, van pasar dies, però res. El pis estava buit, i la buidor podia notar-se fins i tot en la distancia. Havia marxat. Havia marxat per a no tornar. Se n’havia anat per sempre. La desesperació la va colpir aquesta vegada com mai abans. La va assaltar el pànic, va predre el nord. No s’allunyava del lavabo gairebé per a res. En la confusió els pensaments es van mesclar, van brollar vells sentiments cauteritzats fins la momificació. El dolor i la desorientació d’haver-los desenterrats tots a l’hora es va fer insuportable. Llavors va ser quan hi va pensar. No sabia si era gaire bona idea, però ho havia de probar. Va agafar la seva vella llibreta d’escriure, farcida de garigots inútils, i va provar d’escriure el que sentia. El sentiment de traició i la rancúnia van tornar als seus caus ben aviat. Va pausar, es va fer enrera, va esborrar algunes de les paraules que havia escrit. Finalment, el que va quedar havia pres la forma d’una plegària:
“T’estimo, t’estimo, torna’m la vida em vas donar... Però és cert, no tinc dret a retenir-te, no tinc dret a lligar la teva llibertat amb què has omplert de felicitat els meus dies... T’estimo, t’estimo, i això és l’únic que et puc oferir ...”
Era més sacra que totes les plegàries que pogués oferir. Eren les paraules amb més sentit que havia dit mai. Era la seva plegària,i mai no ho sabria, també la seva redempció. Què va pasar després, només respòn a l’esforç conscient de voler morir, o deixar-se morir. Va llençar la insulina que li quedaba, per si de cas el costum ferri de l’hàbit ja inherent la traicionava alguna vegada, i va esperar sentada a la tassa del vàter, que era el més a prop que podia estar del seu cel particular que havia il.luminat fins a la replendor la seva ínfima existència, dotant-la d’allò que fins llavors li mancava: un propòsit. Un propòsit que, en volar el seu origen, havia donat pas a un altre, igual de ferm, igual de conscient. Però ¿què no era pas volant, com havia arribat ell a la seva vida, amb la seva veu diàfana, càlida, vellutada, profunda i gairebé infinita?